CORTE, Gabriel de la

Gabriel de la Corte (Madrid, c. 1648 – 1694) constitueix una de les personalitats més fascinants, singulars i de major virtuosisme tècnic dins del panorama del bodegó florit de l'Escola Madrilenya del Segle d'Or espanyol. Fill del també pintor Xavier de la Corte i nét de Juan de la Corte, distingit pintor de batalles d'origen flamenc afincat a la cort dels Àustries, Gabriel va créixer en el si d'una saga familiar imbuïda de dinamisme artístic i rigor plàstic, inclinant-se des de molt jove de forma exclusiva i gairebé obsessiva per la pintura de florers i garlandes, un gènere en plena expansió comercial entre la mecenatge aristocràtic i la burgesia madrilenya de l'últim terç del segle XVII. A escala estilística, De la Corte va forjar un llenguatge poètic singularment independent, caracteritzat per una marcada influència del barroc italià i flamenc que va assimilar amb notable perspicàcia a través de les florides col·leccions de la Vila i Cort. El seu catàleg pictòric,mentre es distanciava de la simetria més continguda dels seus predecessors espanyols, va introduir una soltesa gestual innovadora on la matèria pictòrica cobra un relleu tàctil i una vivacitat insòlita a través d'un empast dens, sucós i de pinzellada nerviosa que modela roses, tulipes flamejades, garrofers i espècies exòtiques amb tocs vibrants de llum directa. Una de les seves aportacions més celebrades i inconfundibles al bodegó espanyol de l'època va ser l'atrevida ruptura del fons neutre i inerte tradicional en favor de l'obertura lateral cap a celatges crepusculars, cels plomissos i suaus perfils muntanyosos llunyans, un recurs compositiu hispano-italià de gran sofisticació que conferia als seus arranjaments florals una respiració atmosfèrica, un sentit de la profunditat espacial i una monumentalitat altament cotitzats. Malgrat el talent exhibit en les seves composicions i del constant flux d'encàrrecs particulars que li van permetre gaudir de merescuda fama en els ambients artístics castellans, la seva trajectòria avui dia forma part de les més prestigioses institucions museístiques del món —encapçala pel Museu Nacional del Prado— i de les més rellevants col·leccions privades internacionals, consolidant el seu estatus indiscutible com un dels grans genis i màxims exponents de la pintura de flors del Barroc espanyol.