MARTRÓ, Andreu

Andreu Martró i Fustañà (Sant Quintí de Mediona, Barcelona, 1941 – Terrassa, Barcelona, 2012) fou un destacat pintor, gravador i docent català. Nascut en el si d'una família pagesa, aquesta vivència de la infantesa vinculada a la terra va marcar de manera irrenunciable la seva producció plàstica a través del color, les formes i les textures, constituint un dels seus pilars vitals juntament amb la família i el seu entorn sociocultural. Després de la difícil postguerra, als tretze anys es va traslladar sol a Barcelona per obrir-se camí i cultivar la seva inclinació pel dibuix. Graduat en Procediments Pictòrics i Pintura Mural per l'Escola d'Arts Aplicades i Oficis Artístics de Barcelona (Llotja) —on va obtenir el 1969 el premi de fi de carrera— i llicenciat en Pintura per l'Escola Superior de Belles Arts Sant Jordi de Barcelona, va compaginar la creació amb una intensa tasca didàctica, primer amb infants des de 1965 i posteriorment com a professor al mateix Departament de Procediments Pictòrics i Tècniques Murals de Llotja. El 1969 es va casar amb la també artista Mireia Català, el seu principal punt de referència crític i emocional, amb qui va tenir els seus fills Roger i Elisa. La seva obra va evolucionar des d'un informalisme inicial i una forta postura de contestació social i ideològica en el darrer franquisme cap a una figuració simbòlica, poètica i matèrica centrada en la figura humana, els paisatges rurals i els objectes quotidians. A partir de 1972 va participar en nombroses exposicions internacionals en espais com l'Institut Espanyol de Londres, el Museu de Belles Arts de Xile, el Museu de Belles Arts de Taipei i The Florida Museum of Hispanic and Latin American Art. Guardonat amb distincions com el Primer Premi de la III Fira Nacional del Dibuix (1978), entre les seves obres monumentals destaquen els murals de l'altar del Santuari de Misericòrdia de Reus, figurant el seu treball en col·leccions particulars i museus com el Museu d'Art Modern de Catalunya o el Museu del F.C. Barcelona. Sobre la rotunditat del seu llenguatge, el crític i historiador Rafael Santos Torroella va escriure: «Construeix formes i figures de rotunda monumentalitat, figures i formes que són com monuments dedicats a les preocupacions que l'embarguen».