MURANO, Maestri Vetrai di

Català La història dels mestres vidriers de Murano (Maestri Vetrai di Murano) fon les seves arrels en el segle VIII a la llacuna de Venècia, si bé el seu estatus institucional i monopolització artística es van consolidar de forma definitiva el 1291 quan el Gran Consell de la Sereníssima República va promulgar l'històric edicte que obligava a traslladar tots els forns de fusió a l'illa de Murano amb la finalitat d'evitar incendis a la urbs i, fonamentalment, de salvaguardar sota estricte secret d'Estat els mètodes de formulació, fusió i modelat del vidre. A partir d'aquell moment, els maestri vetrai van gaudir de reconeixements socials excepcionals, com la prerrogativa d'emparentar amb la noblesa patrícia o el dret a portar espasa, alhora que quedaven sotmesos a la prohibició absoluta d'abandonar la República sense autorització oficial, sota severes penes destinades a preservar l'avantatge comercial venecià davant la resta d'Europa. Durant el Renaixement, el geni tècnic de l'illa va assolir el seu cènit amb la invenció del cristallo cap al 1450 per part del mestre Angelo Barovier, una fórmula revolucionària d'absoluta transparència que eliminava les impureses fèrriques i igualava la puresa del cristall de roca natural. Al llarg dels segles XVI i XVII, els tallers van desenvolupar un repertori tècnic sense parangó que va incloure la filigrana (reticello i zanfirico) a partir de varetes amb fils opacs torsionats en complexos patrons geomètrics, les composicions de calcedonio i lattimo per simular jaspis, àgates o l'opalescència de la porcellana oriental, i el virtuós treball en calent (a mano volante) mitjançant tenalles (borselle) i motlles de relleu (a mezza stampatura) per esculpir al foc les fabuloses tiges historiades amb volutes acantiformes, mascarons i criatures mitològiques dels cèlebres tipetti. En l'etiqueta palatina de la República i de les corts europees, la cristalleria de Murano representava la cimera de l'ostentació sumptuària, destacant el costum del Dux de Venècia d'utilitzar una copa diferent en cada banquet com a símbol de riquesa inesgotable, la qual cosa va desencadenar una ferotge rivalitat entre les diferents fornaci per proveir l'aristocràcia i les dinasties Habsburg, Valois i Mèdici. Després de la dissolució dels gremis tradicionals a finals del segle XVIII, aquesta disciplina va renaixer amb ímpetu a mitjans del segle XIX gràcies a figures com Vincenzo Zanetti i Antonio Salviati, obrint pas a un segle XX on firmes històriques i d'alta gamma com Venini, Barovier & Toso, Archimede Seguso i Elite Murano van fusionar el llenguatge avantguardista del disseny amb el rigor executor dels antics artesans. En el circuit internacional de subhastes d'alt nivell, amb cases de referència com Christie's, Sotheby's, Pandolfini, Wright i Phillips, les obres dels mestres venecians assoleixen cotitzacions excepcionals a causa de la inimitabilitat dels seus processos manuals, l'absoluta escassetat de peces úniques de sèrie reduïda i l'elevada prima de mercat que reben els exemplars conservats en estat immaculat. Avui dia, les col·leccions més importants representatives d'aquesta estirp escultòrica i decorativa es custodien en les institucions museístiques més prestigioses del món, entre les quals destaquen el Museo del Vetro de Murano, el Museo Correr de Venècia, el Victoria and Albert Museum de Londres, el Musée des Arts Décoratifs de París, el Corning Museum of Glass a Nova York, The Metropolitan Museum of Art de Nova York, el Kunstgewerbemuseum de Berlín, el Rijksmuseum d'Àmsterdam i el Museo Poldi Pezzoli de Milà.