Ecos del temps

Català: Aquesta notable composició de Tomás Medina, executada cap al 1995, constitueix un excel·lent exemple de natura morta contemporània realitzada en tècnica mixta sobre fusta, on es sintetitzen amb mestratge l'hiperrealisme d'arrel barroca i l'il·lusionisme matèric propi del trompe-l'œil de finals del segle XX. En efecte, l'obra transcendeix la pintura a l'oli convencional per articular un treball plàstic complex en què l'artista combina capes de veladures a l'oli de tècnica miniaturista sobre una preparació de fons estructurada amb pastes de relleu, càrregues minerals i resines que generen un empastament escultòric de textura summament tàctil. L'escena s'organitza compositivament a partir d'una prestatgeria o cornisa de pedra simulada amb una mènsula motllurada al registre inferior, sobre la qual es disposen els elements de la natura morta amb un estudiat equilibri espacial: a l'esquerra, una mandarina a mig pelar els galls, membranes i crosta de la qual estan resolts amb un detallisme analític extraordinari; al centre, un gall exempt que fa de nexe rítmic; i a la dreta, un vas de ceràmica de ventre globular i coll acampanat ornamentat amb un motiu floral en blau cobalt que evoca la loza artesanal. El parament de fons és un exercici magistral de realisme matèric, ja que simula un mur vetust i erosionat els desconxats tectònics en alt relleu del qual revelen un fragment de mosaic o alicatat amb una roseta vegetal en tons terracota, ocre i blau grisaci, creant una dialèctica visual entre la qualitat efímera de la matèria orgànica i la persistència de l'arquitectura decadent. La llum, marcadament direccional i filtrada des de l'esquerra, banya la composició perfilant ombres arrojades de suau transició que emfasitzen els volums, la porositat de la fruita i els craquelats de la ceràmica. Des del punt de vista iconogràfic i estilístic, la peça enfonsa les seves arrels en l'austeritat espacial de la natura morta espanyola del Segle d'Or —evocant la sobrietat compositiva i l'ús de la prestatgeria de pedra presents en Juan Sánchez Cotán i Francisco de Zurbarán—, alhora que s'adscriu al neorrealisme màgic espanyol de la segona meitat del segle XX, dialogant amb l'estètica il·lusionista i la minuciositat d'autors com Claudio Bravo o Eduardo Naranjo, i incorporant a més troballes de la pintura matèrica informalista en integrar la rugositat física del suport com a element expressiu. La signatura «T. medina», incisa i pigmentada sobre la mateixa massa matèrica a l'angle inferior dret, subratlla la naturalesa tridimensional de la peça. La trajectòria de Tomás Medina i les seves creacions figuren representades en diverses col·leccions d'institucions públiques, fundacions d'art i museus d'àmbit regional i municipal a Espanya, així com en destacades col·leccions privades dedicades al col·leccionisme de la figuració i el realisme espanyol de les darreres dècades del segle XX.